Lleure amb sentit (de l'humor és clar)

Deia Pierre Benoit que, de les bogeries fetes en la juventut el que més li emprenyava no era haver-les comès sinó el fet de no poder-les tornar a fer sent un adult. Potser els monitors i monitores volem tornar a repetir aquelles coses que vam fer de petits i que tan ens van agradar i per això ens fem monitors/es. Però després la cosa va avançant i veiem que passar cada dissabte fent esplai amb infants ens enganxa i ens sentim bé fent sentir bé. És profundament adictiu i escoltem debats de suposats experts en educació que ens diuen que no podem implicar-nos emocionalment per dur a terme una bona educació i hem de mantenir una distància. I nosaltres volem fer-ho però cada dissabte els nens i nenes ens agraden més i sentim una cosa que molt poca gent entén. L'afecte...l'afecte ens fa matinar per anar d'excursió, l'afetce ens fa disfressar-nos per fer el ridícul només per arrencar un somriure, l'afecte ens fa castigar només d'aquella manera que sabem fer els monitors, d'aquells càstigs que un cop fets no pots evitar deixar anar un somriure quan ja no et veuen els suposats gamberros. Perquè els més gamberros són també els que més afecte agafes, i els que no ho són els hi agafes afecte perquè no ho són...i a tots els hi trobes alguna cosa que els fa especials, i t'encanta que vulguin ser monitors i monitores. I no pots fer-hi res! Perquè és difícil explicar el fet de ser monitor sense haver-ho estat.

Avui en dia molts joves són titllats de bojos, sense sentit del respecte ni del deure, que perden el temps estúpidament, sense interessos, mal educats i culpem de tot això als pares que els permeten i donen tot, als mitjans de comunicació que només fan que vendre ideals consumistes i poc altruistes i evidentment a la nostra societat cada cop més individualista i el modus vivendi del no fer res a canvi de res. La joventut és una enfermetat que es cura amb el temps, és que avui en dia els joves ho tenen tot! Només li donen valor als diners! Bla Bla Bla Bla...però els monitors i monitores sabem que això no és cert, que enmig de tot l'imperi Romà una petita vila gala sobreviu per culpa d'una poció màgica.

I en quina postura quedem els esplais?? En primer lloc som marginats en els grans debats educatius haguts i per haver. Els infants que vénen cada dissabte a compartir i créixer se'ls titllen de kumbaiàs (déu meu kumbaiàs) i de pardillos. Els monitors, sí home, aquells tios i ties tan raros que han de contestar una i una altra vegada famoses preguntes: i quan cobreu per fer tot això? una setmana sencera de colònies? Tants nens no s'us fan pesats? Teniu vida social?...doncs com anava dient, els monitors i monitores només estem en el box populi quan passa alguna desgràcia. I on eren els monitors? Com pot ser que no tinguessin les titulacions necessàries? Haurien d'haver previst que es podien perdre etc etc etc etc etc. Però ei! Quan a l'escola se'n van d'excursió amb els mestres m'agradaria veure la vigilància exhausiva a la que són sotmesos els nens i nenes, però clar...l'escola fa una funció molt més important que l'esplai...perquè a l'escola tots els nens i nenes i van perquè volen! A l'esplai hi van obligats, o potser era al revés...

Monitor amb sentit (per ara, d'humor)